Estic davant dels quaderns d’Eugènia Aloy i és com si tingués accés a la conca de les seues mans. A la part interna de les seues parpelles. Al buit que deixa la seua presència en l’aire quan ella ja se n’ha anat. Òbric els quaderns i observe els seus íntims dibuixos amb pudor, amb sorpresa, i a la vegada amb l’estranya alegria del mirar, de la pertinència: al cap i a la fi, tot món creatiu naix de la llum d’una obsessió, de la seua envoltant ombra. Ahí ens trobem.
Eugènia Aloy (Bétera, 1973) trabaja actualmente en la representación de la identidad de la mujer a través de un diálogo o recorrido entre dos arquetipos opuestos: la mujer abierta a su cuerpo y a la naturaleza y la mujer oculta por su cuerpo y la cultura, la máscara.
Las técnicas tradicionales del dibujo y el grabado le permiten elaborar sus representaciones con registros diferentes, que van desde un control minucioso hasta formas más compulsivas e inconscientes.
«Els secrets dels animals, de les plantes, de les cases», una exposició d’Eugènia Aloi a l’Ateneu de Bétera durant les festes de Nadal, i dins el programa de la fira de llibres i de música.
Dibuixos, sobretot dibuixos petits, a llapis, sobre papers de quadern, de múltiples quaderns trobats a l’andana, que en teoria havien de registrar compravenda a l’ultramarins dels pares, ara reconvertit en Spar, un hiper petit, familiar i a mà: també hi havia quaderns d’una aital societat de caçadors, però parlem de pintura, o de dibuixos, de secrets profunds, amb Eugènia Aloi: una tria de les coses que em passen, però no soc jo, si m’assemble és una casualitat, que no soc jo mateix, malgrat que em puga fer servir de model, de patró, però no hi soc, sinó en aquella llunyania. Sí, els referents són recognoscibles, el sofriment, l’ambigüitat, una part inconformista de la indefinició particular en la vida, l’inconformisme: tot això en aquests petits dibuixos? Tot això, per començar. Els secrets orgànics de les cases, malgrat que no en gaudim gaire. Ves, les coses són el que semblen, i caldria gaudir també de les superfícies, perquè no estem preparats per a gaudir prou de les superfícies.
-Vull dibuixar i construir, i comence ara a trobar com, després d’anys de dibuixar i pintar. Ací trobeu la profunditat de les coses que la gent de normal no veu, afig Xelo Martínez, amiga. Llibertat, demana Eugènia, llavors. Però no acaba de decidir si ho ha de dir gaire fort. No és res de personal.
-Bé, jo t’hi veig. Molta gent t’hi veu, als quadres. Despullada, nua, indefensa, fins i tot amenaçada.
-L’art és poesia, i la felicitat és un adelerament ximple. Allò que no costa que és feliç, delicat i tendre, si vols. No negue les emocions, transmetre una lectura positiva amb l’art. Però no m’hi pinte. Chirico, Kahlo, Kiefer, Rego, alguns referents per obligar-nos a respirar, entre dibuixos que ens fan patir, que no són una concessió, ni ens regalen la mirada.
Vet ací les coses que em passen.
-Què fa aquest llop tan present, amenaçador?
-L’home ha avançat ben poc, realment.
El trayecto que suele proponernos Eugènia Aloy viaja hacia lugares donde el tiempo se ha replegado sobre sí mismo. En una paradoja característica del arte moderno, sus figuras se enuncian como poderosos arquetipos a pesar de que elabora sus personajes femeninos como autorretratos y de que sus escenas evocan historias, a veces casi relatos. Pero en ambos casos Eugènia Aloy elude las soluciones psicológicas a la introspección y las resoluciones lógicas de la narración. Presta su propio rostro a cuerpos que parecen recuperar cánones arcaicos para transmutar la figura individual en un tipo universal, frontal pero fluido, absorto pero elocuente, solemne pero cercano. Conduce el autorretrato desde la prospección en el yo hacía la antropología, desde el individuo hacia la especie. Sus historias abocan al misterio y la indeterminación, pasando por episodios que en realidad son maquinarias simbólicas y pulsionales donde se procesan los miedos, deseos, amenazas, atracciones, o destrucciones que atraviesan sus prototipos.
Los esmerados matices cromáticos impregnan sus cuadros con una capa de temporalidad inalterable y nos sugieren que todo ya ha sucedido o viene sucediendo desde siempre. Sus intervenciones pictóricas registran, con un método de cierto regusto surrealista, esta metamorfosis de la experiencia individual en mito, de lo concreto en símbolo todavía sin codificar. Lo hacen de forma natural, orgánica, como si la mano no pudiera dejar de escribir automáticamente sobre la piel de sus personajes los signos de las historias que los sobrecargan, los poseen bajo una razón dominante que emerge hacia su piel en forma de grafismos, tatuajes con los que las figuras hablan de sí, con la resignación de quien se sabe expuesto a las miradas interesadas por leer todas las imágenes que se han sedimentado en su cuerpo, depósito involuntario de sentidos.
(…)
Eugènia Aloy i Chelo Martínez són dues dones que pinten. Les vaig conéixer fa tres anys i he anat seguint la seua obra, veient com creixien en elles mateixes i en el món sencer. Aposten per l’art figuratiu, treballen fins al vertigen, com feia Henri Rousseau, lliures en el sentit més ampli del mot, sense cap mena d’influència si bé hi podríem trobar esquitxos de Frida Kahlo, Paula Rego o Tamara de Lempicka. La proposta d’aquestes artistes, però, naix com un brot lliure directament sorgit d’alguna font primigènia, alguna civilització primitiva. A mesura que ha anat passant el temps, han descobert que juntes fan bona parella i han decidit que conéixer-se no ha estat cap casualitat. Per això fa mesos que encetaren un projecte comú. Ara fan del seu treball una obra conjunta. Una mà més una altra mà. L’una ordena el caos, l’altra conquista l’aigua, la terra i l’aire.
Del seu treball insistent, disciplinat i ardu -en puc donar fe-, ha nascut un llenguatge particular: la nuesa del cos com un element més del paisatge, l’element femení que ompli els llenços de cap a cap, la mirada de la dona que reinterpreta un cos, un arbre. Veieu la dona sola que obri les mans i projecta cap endavant la seua femineïtat, que es busca per jardins poblats de plantes, convertits en locus amoenus (les flors, el riu d’Ofèlia) i que situa la força del seu sexe al bell mig de l’Univers. I la dona amb un home que, d’esquena a l’ull espectador, es lliura a l’abraçada total entre verds que no paren de créixer mentre ella esdevé vida, mare, filla, muntanya, llac, quietud, mort i més vida, si pot ser.
Així com la filla literària de Shakespeare, aquestes dues dones soles s’obrin pas entre natura i univers, es lliuren a l’expressió artística amb tot el que tenen de propi, elles mateixes, senceres i conscients com ningú que l’error és a tocar de mà, que l’atzar les ha de menar al seu destí. Han decidit que les sensacions i els sentiments tenen molta raó i, sobretot, molt de color. En aquests fonaments crec que es basteix el seu món personal. Cadascuna diu, inscriu uns senyals en la terra que trepitja i, juntes, no sumen dues. La vida ja ho té, això: un bon dia descobreixes algú amb qui decideixes fer camí, si el bon temps ho permet. Entre Xelo i Eugènia germina el sentit.
El pròxim mes de desembre podreu veure la seua obra exposada a la seu de l’Stepv, al carrer Juan de Mena de València. I ací teniu alguna imatge per completar aquest retrat a dues bandes.
Eugènia extrema les precaucions quan parla. Tem que l’ull que mira confonga la persona retratada amb ella mateixa: errem si interpretem d’aquesta manera. Insisteix que l’art té una finalitat intrínseca, que no està fora de la pintura, d’uns segles ençà que es lliurà de la representació fidedigna de la realitat. La pintora comenta: “Jo pinte des de mi, tanmateix, no es tracta d’una pràctica narcisista, allò que vull transmetre té voluntat d’universal, qualsevol persona s’hi pot emmirallar, prendre partit de les emocions que li desperta”. La frontalitat de la figura despullada que ens guaita damunt la tarima ha estat desposada sobre un escenari de cortinatges oberts.
Hi ha les dones tatuades i les protagonistes circenses, hi ha la dona que posa nua amb les mans obertes, una parella d’esguards perduts en un fal·laç edén. Finalment, hi ha la taula on una dona és guarida de les seues ferides. Totes les peces s’identifiquen a través de la càrrega simbòlica que els és atribuïda. N’esmentarem algunes. En un dels tatuatges se cita un vers del poeta francés de filiació simbolista, Paul Valery. “Allò més profund és la pell”, és a dir, allò que queda marcat a la pell és per sempre. I per sempre són les imatges i paraules que la femella hi porta gravades: la serp, l’espasa, els dos amants enllaçats i sense mans on la dona no té ulls, la circulació vegetal que innerva el cos, la flor esponerosa del pubis, la rosella i la figa palera al centre del cor, les punxes que lliguen monyiques i turmells… Tots aquests elements reclamen la interpretació de qui els veu, que dependrà, com és obvi, de l’experiència vital acumulada, del seu caràcter.
Ens aturem davant la sèrie inspirada en el circ. Eugènia ens comenta: “Amb aquests quadres volia endinsar-me en el món de la ficció, allò que d’enganyós té la percepció ocular”. Hi apareix una domadora de pardals multicolors; però, qui pot ensinistrar les aus quan l’instint agafa el vol?
La muller de l’il·lusionista, encotillat tot el seu cos dins una caixa pel seu marit, sembla viva al moment de morir o morta en vida? L’acròbata manté la postura invertida gràcies a la solidesa dels músculs, quant de temps en una vida es pot romandre contorsionada cap per avall?
Imatges, en definitiva, que insinuen un rerefons d’allò que hi ha al darrere. El diàleg és imprescindible: cal dedicar-s’hi, paga la pena.
(…)